(A la foto: Vanessa Mae)Ens va preguntar quin tipus de cançons volíem sentir i vam escollir "cançons conegudes". Lamentablement, aquest tipus de cançons només serveixen per confirmar el que ja fa temps que temíem: la nostra cultura musical és reduïda.
Al confirmar que no coneixíem la peça pel nom, ella va dir: "Millor! Així no notareu tant els errors".
Va agafar el violí, se li va transformar la cara i es va posar a tocar com si fos una altra persona. Diria que tocava amb els ulls tancats. Tocava amb passió, transmetia sentiments. Era un espectacle maco de veure.
He de dir que vaig confirmar que el violí és un instrument que no m'agrada gaire. Ja fa anys que penso el mateix. I crec que és degut a que de cop i volta és capaç de fer notes molt agudes que semblen sortir d'un altre lloc i que sonen diferent al violí en octaves més baixes.
Al final dels temes, tots vam aplaudir. Quina passió! Quina entrega!
Va ser aleshores quan van venir les preguntes:
Classe: - Des de quan toques?
Violinista: - Des dels 8 anys
Classe: - I quants anys tens ara?
Violinista, que es va posar vermella: - 22
Professora: - 22 anys! Qui els tingués!
Classe: - Quin és el teu somni?
Violinista, després de posar-se vermella una vegada més: - Jo vull tocar en una orquestra. En realitat, el somni de qualsevol violinista és ser solista, però com que són molts pocs els que ho aconsegueixen, em conformo en tocar en una orquestra.
Classe: - I quantes hores al dia practiques?
Violinista: - 6 hores cada dia. De dilluns a diumenge, perquè si un dia no toco, les mans deixen de funcionar.
Crec que va ser en aquest moment, quan una ovació silenciosa va notar-se per tota la classe.
Ella és una persona jove que està vivint per dur a terme un somni. Va emigrar de Taiwan a Alemanya buscant un bon professor de música. I pel que sembla, viu per la música! En dies anteriors, havia dit que necessitava dormir 10 hores cada dia per tal que les mans li funcionessin.
Crec que va despertar l'admiració de molta de la gent que hi havia a classe. Ella és doncs, una persona lluitadora, que fa el que faci falta, per poder viure del seu somni: tocar el violí.
Quan la gent de la classe va parlar d'altres músics famosos, com Vanessa Mae (a la foto), ella va mostrar una mescla d'enveja i admiració.
Què vaig aprendre ahir? Tothom té un somni diferent. I tota aquella persona que vol tenir alguna oportunitat de fer realitat el seu somni, li ha de dedicar l'atenció necessària i confiar en que tard o d'hora, el somni es farà realitat.
Ella té un somni. Jo en tinc un altre. Però les dues tenim coses en comú: Treballem per aconseguir-l'ho! Suposo que no és cap sorpresa, si us dic que no hi ha res que caigui del cel sense esforçar-se una mica!. I també suposo, que degut a això, admirem a altres persones lluitadores perquè veiem reflexada aquesta actitud de treball constant, que sabem que és la única manera d'assolir una meta (i poder anar cap a una altra).
Una classe molt interessant! :-)
En resum: Ho aconseguiré! ;-)
2 comentaris:
La música és una de les coses més esclaves que jo conec i si un no hi posa voluntat i constància, ja pot plegar perquè no serveix. La música, és doncs un exemple aplicable a totes les altres coses. Els somnis són molt importants, però si només ens dediquem a somiar no aconseguirem res de res.
La vida és una lluita sorda i constant...
Assumpció.
Tens raó, la nostra cultura musical és molt reduïda i m`hen he donat conte ara que sortim més i anem a concerts, hi ha molta gent estrangera amb nens, ja de petits, els introdueixen al mon de la música.
I sí, per aconseguir el que volem hem de lluitar. Com diuen en castellà, "quién la sigue la consigue".
Mª Rosa.
Publica un comentari a l'entrada